Acabo d’iniciar els primers exercicis pràctics del Màster en Fotoperiodisme impartit per la Universitat de les Arts de Londres. La veritat és que resulta interessant que les primeres proves que el professorat ens ha encomanat s’hagin de fer en blanc i negre, un gènere que fins ara no havia volgut tocar mai. Aquesta assignatura del Màster és una bona manera d’obligar-me a interpretar, almenys per una vegada, la vida en aquest sentit, com si ens trobéssim en una pel·lícula rodada a principis del segle XX. És, de fet, una imatge transformada que no es correspon amb la realitat. Amb la meva realitat. És cert. El blanc i negre, com més contrastat i menys tonalitats de grisos tingui, aporta una nota de dramatisme que el color no arribarà mai a copsar. Aporta de vegades un misstage més punyent, més dur, més evident… Però, malauradament, aquesta no és la realitat que tenim tots plegats. El nostre entorn està feta de colors, de milions de colors, que ens permeten entendre les primaveres verdes i les tardors marrons, les postes de sol ataronjades, els blaus del cel, el vermell intens del brases i el groc torrat del desert. Els colors són part del nostre món, el tenim a dins al cervell i a la retina dels nostres ulls. No ens en podem desprendre’n! Sigui al segle XXI o en plena Edat Mitjana. Segueixo i seguiré treballant en blanc i negre quan així calgui, miraré i admiraré els grans mestres d’aquest estil i n’aprendré tot el que pugui, però molt em temo que la meva fotografia seguirà sent en color, en tot el seu espetec i diversitat. Perquè és així com està configurat el meu imaginari.
Comments