Per submergir-se en la realitat d’un país nou i desconegut cal temps. I l’experiència que estic vivint aquí al Sudan així m’ho ha demostrat. No és una tasca gens fàcil haver d’eliminar prejudicis i amotllar-se a una cultura que és completament diferent a la pròpia. Així que l’única solució és invertir-hi temps i apostar per una actitud empàtica. Després de cinc mesos justos al Sudan puc confirmar que ara ha arribat el moment en què m’he adaptat. Sembla mentida que es necessiti tant de temps però, com vaig escriure el novembre (En una bombolla al Sudan), el fet de treballar per a Nacions Unides encara dificulta més aquest procés d’adaptació. Malauradament, els que treballem en cooperació internacional pequem d’egocentrisme. Venim a salvar el Tercer Món quan ni tan sols tenim en compte la gent a qui venim a ajudar. Hi ha cooperants que van a la seva, que troben que tot el que els envolta és infinitament pitjor que al seu país, que no volen sentir parlar de quedar-s’hi un dia més del compte, que critiquen les incomoditats que sofreixen… I aquest tipus de gent és malauradament la gran majoria. Hi ha molt pocs que asseguren ser feliços al Darfur, perquè malgrat els tocs de queda, la sufocant calor del desert, les tempestes de sorra, els perills d’un conflicte endèmic i la soledat de certs moments, saben que hi ha una part màgica, una part que, quan et captura, t’hipnotitza i no et deixa lliure. I aquest sentiment és impagable. Recentment m’he instal·lat en una casa al bell mig de la ciutat d’El Fasher, al barri d’Al-Massane, i la meva vida ha canvia radicalment. Havent fugit de la zona reservada als treballadors de l’ONU i capbussant-me en la vida diària dels habitants de la capital del Darfur, trobo que viure aquí és més agradable del que em vaig trobar al començament. Ara puc respirar els aires d’aquest país, la calor de la seva gent, el dia a dia d’una rutina que et fa sentir viu. Galls que et desperten al matí, rucs que carreguen feixugues cisternes d’aigua, nens que corren en totes direccions, mares que saluden delicadament, homes que treballen o que prenen el te reunits sota la llum d’un fanal… i de tant en tant, festes on no falta mai el menjar, la música, el ball i les rialles. I és aquí en què la vida comença per a mi, en què tot es torna de vertitat, perquè ser fotoperiodista arreu del món no sols suposa arrossegar la camera i ser a primera línia de front quan esclata la notícia, sinó també entendre tot (o gran part) del que es belluga al voltant. Aquesta és la tasca que, després de cinc mesos, he començat a emprendre amb il·lusió.
Comments