Kevin Carter es va suïcidar el 1994 poc després d’aconseguir el premi Pulitzer amb la imatge d’un nen famèlic assetjat per un voltor al Sudan; Ken Oosterbroek va morir el mateix any a Johanesburg disparat per accident per cascos blaus; Greg Marinovich ja fa anys que s’ha retirat del món de la fotografia de guerra; i Joao Silva ha perdut recentment les seves dues cames per l’explosió d’una mina antipersona a l’Afganistan. Són els quatre membres de l’exclusiu membre Bang Bang Club, nom amb què es van fer famosos als anys noranta i amb el que es va titular laa pel·lícula estrenada l’any passat per rememorar-los (absolutament recomanable). Però sense dubte, el destí de tots quatre fa pensar que ser un fotoperiodista de combat no és, ni molt menys, una feina per a qualsevol. Assumir la fatalitat de la mort o la mutilació és un acte que va entre l’heroisme i la bogeria. A molts els pot fascinar, a d’altres fins i tot atreure. Però el que està clar és que fotografiar els conflictes amb professionalitat requereix capacitat de treball i molta seriositat. Molts han perdut la vida perquè es pensaven que era un joc. I és que assumir aquesta responsabilitat suposa més que una vocació: és una opció de vida que cal ponderar-la amb totes les seves conseqüències abans d’escollir-la. I només uns pocs en són capaços. Robert Cappa va dir que si una fotografia no és bona és perquè no s’ha captat prou de prop. Potser els membres del Bang Bang Club, i dels més de 50 fotògrafs que cada any moren durant l’exercici de la seva feina, volen ser massa a prop. O segurament és perquè simplement fan la seva feina ben feta.
תגובות