Un parèntesi dins un relat de crisis

Unes nenes es banyen a les piscines de les Borges Blanques. © Albert González Farran

Hauríem de considerar aquest estiu com un bàlsam. Venim d’uns anys difícils en què la pandèmia i les sequeres han determinat els mesos de vacances. Hauríem de recordar que fa molt poc celebràvem festes majors amb màscares i mantenint les distàncies i, encara fa menys, se’ns morien els arbres i finques senceres de cereals per manca d’aigua als nostres embassaments. Enguany sembla que estem alliberats de tots aquests sotracs i respirar a fons. Respirar perquè ens caldrà afrontar un futur on, de ben segur, hi haurà més pandèmies i més sequeres, tant o més intenses que les passades, combinades amb altres episodis negatius que faran que els temps passats (l’estiu de 2024) hagin estat millors.

Aquesta no vol ser una opinió apocalíptica. És un crit per prendre consciència que el benestar i la riquesa són aspectes cada cop més buscats en aquest món que ens envolta. Per tenir-ne una garantia, caldrà que tots plegats assumim una actitud responsable. Es tracta d’una responsabilitat global.

En un món en què una guerra a Europa causa gana a l’Àfrica, en el qual una pandèmia pot propagar-se per tot el planeta en qüestió de dies i prolongar-se durant anys, i en el qual les emissions de carboni generades a qualsevol lloc, fins i tot a les Garrigues, fan pujar el nivell del mar a tot el món, és impossible exagerar l’amenaça que el col·lapse ens acabi afectant a tots. L’únic remei eficaç per a aquests riscos és la cooperació. Cooperació entre membres d’una comunitat, d’un poble, d’una ciutat, d’un país, fins a arribar a la cooperació internacional. Aparcant l’egoisme, l’individualisme i la cultura per la immediatesa rau la nostra esperança d’un futur equitatiu i resilient. És la nostra obligació com a éssers humans.