Barcelona

World Press Photo

Anthony Suau

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona exposa, fins 13 de desembre, les imatges guanyadores d’una nova edició del prestigiós World Press Photo, l’autèntica NBA del fotoperiodisme mundial. Acudir a un esdeveniment d’aquestes característiques ens fa adonar de moltíssimes coses i, especialment, de les injustícies que tot sovint esclaten a diferents racons del món. Són els testimonis més esquinçadors capturats per fotògrafs valents que s’han exposat a nombrosos perills per ensenyar a la humanitat la cruesa de la nostra condició.
Molt sovint s’ha criticat la premsa gràfica i els festivals de fotoperiodisme de jugar amb la pornografia del dolor. Moltes persones lamenten que hi hagi sempre una preponderància, gairebé morbosa, d’imatges que mostren explícitament el dolor, la fam, les mutilacions, les tortures, la guerra i la mort…
En certa manera és cert, però també necessari. No hem d’oblidar que necessitem d’aquestes imatges per adonar-nos que la vida en aquest món no sols és la que veiem quan sortim de casa, sinó aquella a la que considerem ben llunyana, però que no per això deixa de ser real. Calen imatges dures, escabroses, punyents i esfereïdores perquè ens facin sortir de la nostra realitat de cotó fluix. Sense aquesta visió colpidora de la realitat, no se’n podria dir fotoperiodisme. Perquè és precisament aquesta disciplina de la fotografia la que s’encarrega de difondre realitats d’aquest tipus i deixa l’estètica en un pla secundari.
Però no tot és sang i fetge. I queda demostrat amb la fotografia guanyadora del World Press Photo 2009 (a dalt reproduïda). És una imatge capturada pel fotògraf nordamericà Anthony Suau a Cleveland (Estats Units). Aquí no hi ha dolor explícit, és evident. Sols un policia empunyant una arma a l’interior d’una casa que ha estat desnonada per ordre del jutge per un impagament. Però no per això deixa de ser tant o més dura que veure un soldat mort a l’Iraq o un cos destrossat per un terratrèmol. La imatge d’Anthony Suau és la viva expressió de la crisi econòmica d’aquests temps, combinada amb la violència d’Estat i amb la vulneració d’un dret fonamental com el de tenir una llar. Són temps ben complicats els que vivim i l’esplèndida creativitat d’Anthony Suau permet copsar una tragèdia sense la necessitat de ser pornogràfic.

A primera línia

David Datxira

Durant aquests dies es parla molt dels darrers aldarulls protagonitzats pels antidisturbis dels Mossos d’Esquadra i els estudiants de la Universitat de Barcelona contraris al pla de Bolonya. En primer lloc, és obligatori condemnar la forma com els cossos de seguretat, en tots els casos i països del món, fan us d’una força desproporcionada contra civils desarmats. Però a més hem d’entendre que aquests agents, caracteritzats per la seva poca disposició a reflexionar en situacions com aquesta i per una capacitat indiscriminada de carregar contra tot aquell que es posa davant de la seva porra, obeeixen unes directrius polítiques que mal anomenen estat de dret i seguretat pública. Els responsables últims d’aquests fets no deixen de ser els representants polítics que votem i les lleis que aproven per tal de mantenir el que ells diuen l’ordre als carrers. Una vegada entès això, els professionals que treballem en el món del periodisme hem d’entendre a què estem jugant. És just que ens queixem quan es vulneren els drets a informar amb llibertat i és conseqüent reclamar millores perquè ens tinguin en compte quan estem exercint la nostra feina. Si no, que ho preguntin als periodistes que cobreixen conflictes bèlics sota un nivell de perill molt més elevat que els aldarulls de la Gran Via de Barcelona. No estic justificant que hi hagi fotògrafs ferits en càrregues policials, només pretenc assumir les altes probabilitats de sortir perjudicat en aquestes situacions. Cal condemnar-ho, és evident, però també cal assumir amb realisme amb què ens enfrontem quan treballem en aquestes condicions. És lamentable la realitat en què els periodistes han de treballar per informar sobre uns fets injustos, aquí i a l’Iraq, l’Afganistan o Ruanda. Ja és hora d’explicar que un fotoperiodista treballa sovint en condicions dràstiques i ja és hora que els nostres polítics, que són els màxims responsables, prenguin mesures per defensar els nostres drets i els d’una societat ben informada.

No hi ha articles més antics
Articles més recents