Nacions Unides

Ajudant a pescar

Programa Mundial d'Aliments

Hi ha un proverbi Xinès que diu que donant un peix a un home l’alimentes per un dia, però ajudant-lo a pescar l’alimentes per a tota la vida. És una dita més que popular i sobre-utilitzada, però ajuda novament a entendre la importància que té un bon concepte del que és l’ajuda humanitària.
Des de fa més d’un any, el Programa Mundial d’Aliments (PMA) té un projecte al Darfur que consisteix a organitzar petits mercats de productes bàsics (sucre, farina, oli, ous, cereals…) que els seus beneficiaris obtenen bescanviant els tiquets que l’organització els dóna. Els que “venen” aquests productes no són responsables del PMA, sinó mercaders i comerciants locals que després de distribuir els aliments que ells mateixos compren als ramaders i pagesos de la zona, canvien els tiquets que han obtingut per una suma de diners prèviament acordada amb el PMA.
Es tracta d’un mecanisme que alhora d’assegurar  l’alimentació bàsica als més necessitats, contribueix a la consolidació i creixement de l’economia local.
Actualment al nord del Darfur hi ha més de 200.000 persones que se’n beneficien d’això (la majoria, residents en campaments de desplaçats) i l’èxit que ha tingut la iniciativa permetrà estendre-la a altres zones.
És cert que això no substituirà mai la distribució directa d’aliments a zones d’emergència (que malauradament sempre n’hi haurà), però és una contribució a trencar amb el tòpic que l’ajuda humanitària només crea més necessitat.

Programa Mundial d'Aliments

Retrats per a la vergonya

Dia Mundial contra les Mines, Darfur, Sudan

El Suleiman Fatul, un noi de 10 anys de Dar al Salam (Darfur, Sudan), arrossega una profunda timidesa, molt estranya per a un nen de la seva edat. Fa sis anys, l’explosió d’una bomba que havia quedat abandonada prop de casa seva li va esgarrapar tota la seva bellesa per sempre més. I ara, quan la seva famíia rep visites a casa, no mira mai als ulls dels convidats i sempre procura d’amagar-se darrere la figura del seu pare.
El Harum Ali, de 17 anys i originari de Mellit (també al Darfur), exhibeix una actitud molt més extrovertida. Malgrat haver perdut dos germans i la movilitat de tot el seu cos després de l’explosió d’una altra bomba amb la que estava jugant el passat mes de gener, el Harum agraeix l’atenció que rep cada dia dels metges, de la seva família i dels seus tres amics que estan amb ell nit i dia des que va sofrir l’accident.
Tots dos, a pesar del sofriment de les seves experiències, accepten de bon grat ser retratats per a un reportatge que commemora el dia contra les mines. Volen que els seus rostres i les seves ben visibles ferides avergonyeixin tots aquells que participen activament en un conflicte que s’està allargant massa al Darfur.
Les Nacions Unides van batejar el 4 d’abril com el Dia International per a la Informació sobre el Perill de les Mines, perquè hi ha molta feina a fer a l’hora de conscienciar a la gent (sobretot als nens) dels perills que comporta manipular explosius que han quedat abandonats durant o després d’un conflicte bèl·lic. Però és important no descuidar que els responsables d’aquestes tragèdies no són els infants per desconèixer les conseqüències dramàtiques que poden comportar aquests artefactes, de vegades petits com una capsa de xiclets. Els principals i únics responsables són aquells que, a més de matar-se els uns als altres per uns ideals absurds, deixen la seva merda escampada per tot arreu.

Dia Mundial contra les Mines, Darfur, Sudan

Entre l’amor i l’odi

Darfur

Avui, mentre practicava esport al campament de les Nacions Unides a El Fasher (Darfur), m’ha sorprès primer una terrible tempesta de sorra i, tot seguit, un violent ruixat que  m’ha deixat moll com una sopa. I és en aquesta curiosa (però típica) situació en què m’he adonat que viure i treballar al Darfur no deixa mai indiferent a ningú. És impossible! Els que som aquí i no som d’aquí acabem per estimar bojament aquest país o a odiar-lo sense miraments. No hi ha terme mig.
Estimes el Darfur per la seva gent, per la seva gran senzillesa i pel seu cor tendre, pel seu orgull i per les seves conviccions culturals i patriòtiques. Els paisatges verds durant l’època de pluges i els que són torrats durant la resta de l’any mostren un espectacle continu. Les possibilitats de desenvolupament del Sudan són molt prometedores i el seu potencial turístic és tota una esperança. Els valors negatius del sistema capitalista pràcticament no han aterrat al Darfur i conviure entre cabres, rucs, gallines i camells passejant pels carrers, es combina amb l’agradable sensació de què la gent sap viure el seu temps: els nens jugant en el seu temps lliure i els adults reunits a peu de casa durant llargues hores de conversa.
Però el Darfur és a la vegada una terra desagraïda de conflictes i desavinences tribals, un lloc on les persones només treballen el mínim imprescindible. Es una societat que difícilment vol entendre res que no sigui sudanès i no és capaç de mirar més enllà de les seves fronteres i de les seves limitacions religioses. Una terra de dificultats climatològiques, de gastronomia pobre i de poca estima per la seva riquesa cultural. Viuen el present i poc els importa el futur.
Per a molts resulta francament difícil estimar el Darfur. Pràcticament impossible. I és per això que la immensa totalitat de cooperants internacionals es prenen l’estada com una cosa ben temporal.
Jo, de moment, m’inclino per sentir-me atret per aquesta terra que tant m’està ensenyant. I és per això que, després de menjar sorra i quedar xop durant la tempesta… m’ha envaït una agradable sensació de felicitat.

Un secret

Darfur Up Close exhibition

Us explicaré un secret. Li’n diuen secret, però la veritat és que és tan evident que passa desapercebut per a la majoria. També per a mi, quan fa un temps no m’hagués cregut que hauria estat el protagonista d’una exposició de fotos del Darfur a la mateixa seu de les Nacions Unides de Nova York. I quin ha estat el secret d’aquest èxit? Doncs simplement creure’s capaç de fer-ho.
Sembla una estupidesa, però és més eficaç del que sembla. Està demostrat que l’ésser humà està carregat d’una energia que la majoria de vegades no s’utilitza ni en una desena part. Només cal canalitzar aquesta energia d’una forma adequada per tal que tot allò que volguem, tant les futileses materials com les més espirituals, s’acabin resolent tal i com nosaltres desitgem.
Hom pot dir que això són ximpleries. Però el que ningú pot discutir és que la millor manera d’afrontar la vida és, per una banda, estar agraït d’ella i, per una altra, afrontar-la d’una forma tan positiva que et faci pensar que tot és possible.
Fa més d’un any va néixer al meu cap la idea d’exposar a Nova York i, durant aquest temps, n’he passat de tots colors. Ha estat un llarg camí que m’ha obligat a superar molts obstacles i entrebancs, però el cert és que en cap moment he dubtat que acabaria fent-se realitat. I aquí sóc, als Estats Units i sent testimoni d’aquesta increïble fita.
Després d’assolir aquest projecte m’adono que qualsevol cosa pot esdevenir-se en aquesta vida. Només cal adonar-se que l’energia que tenim és il·limitada, com també són il·limitats els recursos del món que ens envolta. No perdem pas el temps!

Els drets de la Madina

Darfur (Sudan)

Aquesta nena es diu Madina. Té 12 anys i va néixer a Korma, al nord del Darfur (Sudan), però la seva família es va desplaçar fa uns quants anys al campament d’Abu Shouk perquè se sentia amenaçada pel llarg conflicte tribal.
La Madina serà la protagonista d’un projecte audiovisual que la discogràfica solsonina Casafont m’ha encarregat per il·lustrar un poema musicat de la Clara Tarrida i el Toni Romero (Una nena cosida a trets per un soldat). El video clip, que encara està en procés de producció, incorporarà retrats d’una vintena més de nenes, algunes d’elles de països del Tercer Món.
I precisament aquest projecte m’ha provocat un profund debat intern. Amb l’ajuda de les persones que tinc al costat, he arribat a la conclusió que el dret d’imatge no és patrimoni exclusiu dels nens i nenes dels països desenvolupats, sinó del món sencer. Encara que això sembli una obvietat.
Per a la publicació de retrats de menors del nostre país és inapel·lable l’obligació de disposar de l’autorització corresponent dels pares i tutors. La llei a Catalunya, com a gran part d’Europa, és molt estricta en la defensa del dret dels menors d’edat. Tant estricta com hipòcrita, perquè poca cosa diu en defensa d’aquells que viuen a l’Àfrica i que són fotografiats indiscriminadament. Sovint, el rostre d’aquests nens serveix per il·lustrar no sols a reportatges periodístics, sinó també video clips, campanyes organizatives i fins i tot anuncis publicitaris.
En la majoria de casos es tracta de fotografies que s’han “robat” en moments gairebé accidentals i en condicions dramàtiques… Poques vegades es garanteix el dret d’aquests menors a negar-se a participar en aquests projectes audiovisuals.
Els responsables de la Unió de Profesionals de la Imatge i al Fotografia de Catalunya (Upifc), on estic sindicat des de fa dos anys, em van comunicar que malauradament  és altíssimament improbable que un fotògraf sigui denunciat per la publicació de la imatge d’un nen del Sudan o Etiòpia i, en canvi, hi ha molts números si és europeu.
Mentre que a Catalunya impera una règia, dura i fins i tot podríem dir que histèrica llei en defensa dels drets dels menors, hi ha una profunda hipocresia pel que fa als mateixos drets dels nens en països en desenvolupament.
Al final, tot acaba en mans del sentit comú dels mateixos professionals de la fotografia que som els qui prenem la decisió de com gestionar els nostres projectes. I és per això que he decidit demanar-li permís als pares de la Madina (i a la mateixa Madina) perquè em deixin utilitzar el seu rostre per al video clip que estic produint.

Articles més antics
Articles més recents